El Consell de Cultura de la UGT-PV va proposar, el mes de setembre de l’any 2009, la realització d’un homenatge a l’Arcadi Blasco. La proposta es va aprovar per unanimitat, perquè enteníem que la cultura, la llengua i el treball són la vida mateixa de tot un poble. Ara l’Arcadi ha mort i l’homenatge és pòstum. Ara sabem que no tornarem a gaudir de la seua presència, però el seu treball sempre romandrà al nostre costat.
Arcadi Blasco Pastor va nàixer a Mutxamel (Alacant) en 1928 i ha segut, sens dubte, un dels artistes més importants que ha donat aquesta terra; considerat amb raó com l’artista plàstic amb major projecció internacional. Pintor, músic, escultor i ceramista, cal destacar la seua vocació per i per a l'art. Arcadi formà part d'una generació inconformista, compromesa, lluitadora i reivindicativa que, com a tal, ens ha donat un exemple de compromís i de vocació social digna d’imitar per les generacions futures. Emili Soler, en el Diari Informació d’Alacant (13-06-2004), en deia el següent: "(Arcadio)... és un ingenu romàntic tal com a ell mateix li agrada definir-se. Etern disconforme amb el món que el rodeja sempre troba, no obstant, un xicotet motiu a què agarrar-se i continuar confiant que les coses puguen millorar, tan sols siga lleugerament."
Fill d'artesans (sastre i brodadora) i nét de llauradors. Amb 19 anys va intentar fer les Amèriques, però davant l’oposició familiar se’n va anar a Madrid, on, després de moltes visites al Museu del Prado, es decideix finalment per la pintura. Va realitzar la seua primera exposició en solitari quan només comptava 21 anys. Més tard, sobre els anys 50, el contacte amb Itàlia (Roma, Florència) va fer que la seua vocació s'òbriga i comence a “enamorar-se“ de la ceràmica, de l’estampació sobre tela, dels mosaics, vitralls, esmalts i un llarg etcètera que fan que la dimensió de l'artista s'eixample amb la influència de la gran quantitat d'artistes italians presents i passats.
Incansable viatger per Europa i Amèrica, la seua obra és coneguda per tot el món. A més cap destacar també el seu compromís social i polític, sempre en defensa de la democràcia i les llibertats. El seu imponent treball travessa la història de l'art contemporani d'aquest país des dels anys cinquanta fins als nostres dies. Tot això, amb un claríssim exemple de coherència cultural, política i plàstica que han sigut els fonaments determinants del seu quefer artístic. Artista reconegut i molt actiu en l’àmbit cívic, esmentem només: Premi d'Arts Plàstiques de la Generalitat Valenciana 2005, IV Premi Maisonnave de la Universitat d'Alacant, assessor per a les Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura, membre de l'Acadèmia Internacional de la Ceràmica (organisme consultiu de la UNESCO), del Patronat de l'Institut de Cultura "Juan Gil Albert", del Patronat del Museu de l'Assegurada (conserva el llegat que Eusebi Sempere va fer a la ciutat d'Alacant), de la Comissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Històrica d'Alacant i del Consell de Cultura de la UGT-PV.
Amb la seua mort, hem perdut la figura d’Arcadi, però la seua permanent reivindicació de la cultura i la llibertat de creació, de la valoració i la conservació del patrimoni artístic i cultural de la ciutat i del País Valencià ens acompanya. Amb les seues escultures urbanes de suggerents formes i relleus, arribà a crear un llenguatge inherent i únic, donant un nou significat a l’espai urbà. Ell va aconseguir que mirem cap al futur i tots i totes ens trobem partícips d’aquest nou món.
No podem deixar de banda la vessant humana d’Arcadi, perquè sempre ha demostrat una humilitat i un gran amor pel seu treball, sempre disponible i col•laborador. Era per tant, una persona que va projectar l’amor i el compromís en la seua obra, i això comporta que no sols es valore la mateixa obra, sinó que per descomptat es valore fins i tot més com a persona, com a individu, perquè Arcadi ens va demostrar uns valors humans dignes d’imitar.
“ És tant bona persona que no es dóna cap importància ni tampoc no li agrada cridar l’atenció, però és una figura importantíssima en l’art nacional i sobretot és el responsable d’haver portat la ceràmica del botijó a l’art contemporani”, va dir d’ell Pepe Azorín
“ Té les mans vigoroses i àmplies, curades amb òxid de ferro, i les seues palmes són còncaves i oferents, com dos copes sobreïxents d’amistat”, afirmava Enrique Cerdán Tato
Recorde un dia d’homenatge a la Seu Universitària d’Alacant, amb els representants de les institucions, de les entitats col•laboradores, del món de la cultura i del món sindical: un ambient especial, el públic a l’aguait, Arcadi tranquil, feliç, fins i tot sorprès i humilment agraït, i improvisadament ens va voler regalar, amb un punt de timidesa, la seua música, al piano. Cal recordar-lo doncs , en eixa vida que ha tingut plena de vitalitat i d'amor pels seus, pel seu poble, per la seua cultura i la seua llengua.
Ara ens queda el seu llegat, que passarà a la història artística per sempre, i estarà en la nostra memòria, en la història de la UGT. Un artista que a la fi el que ha estat és un treballador, un treballador de l’art. In memoriam Arcadi.
Signat: Pepa Llorca, secretària de política lingüística de la UGT-PV.
